Vés al contingut

LA CRISI SANITARIA SOCIAL I HUMANA: OPORTUNITAT DE CANVI?

LA CRISI SANITARIA SOCIAL I HUMANA: OPORTUNITAT DE CANVI?

Publicat el 22/04/2020

Montserrat Vilà Planas

Barcelona, 19 d’abril de 2020

 

La pandèmia del coronavirus en l’època de la globalització és mortífera per la humanitat, la natura, el sistema econòmic i polític. Tot el Planeta està amb l’economia al ralentí. La sanitat pública, amb les treballadores a primera línia, li toca fer ingents esforços per salvar vides i per entomar morts. La ciència, a marxes forçades, intenta trobar una vacuna, després de deu anys de menystenir els avisos del personal investigador. Les professions feminitzades resulta que es dediquen en bona part a les cures, a la salut i a la vida de les persones i, fins i tot, de la natura. Els valors d’aquesta sororitat, compromís i estima, ens porten a recursos públics, a bens comunals i a drets universals.

* * *

Enceto aquestes notes amb unes gotes de pàgines viscudes en la meva experiència quotidiana en l’acompanyament de dones en situació de violència de gènere, així com amb les contradiccions que ens trobem les entitats feministes quan desenvolupem els projectes destinats a les dones.

A finals de març una dona, immigrada i refugiada, que ha fet mans i mànigues per recuperar la seva vida i la de les seves filles, després d’una agressió continuada de més de vint-i-tres anys, ha estat durant sis anys a mans dels recursos públics, malgrat que l’han separat de les seves filles. Resulta que ara, malalta i en desesperació, des de Serveis Socials la fan fora del circuit d’atenció amb la consideració que aquest mes ja cobra una pensió de 600€ i ja pot, en plena crisi, fer front a les despeses mensuals. Ja obliden que fa poc entre diferents subsidis aquesta mateixa persona aconseguia aplegar 800 € i estava en una habitació d’acollida.

* * *

Des del primer moment del confinament, la Plataforma unitària contra les violències de gènere i l’Associació Hèlia de suport a les dones que pateixen violència de gènere, hem buscat i trobat la manera de continuar donant suport a cada dona, escola o entitat, que està o s’acosta als projectes en curs, si cap, amb més intensitat amb la idea d’alleugerir i resoldre les dificultats que agreugen l’aïllament en que ens trobem.

Hem posat tots els nostres recursos humans i materials per canviar ràpidament la manera de fer a la situació de crisi sanitària i econòmica, inclosa l’endèmica d’emergència feminista. Atenció telefònica i online. Sessions de les activitats dels projectes presencials adaptades al confinament individual. Noves xerrades i formació per Instagram Live, YouTube. Tallers de Ioga, de Biodansa, dinàmiques imaginatives, coordinació i planificació per Jitsi o Zoom o Skype. Grups de suport material. Informació de tot els recursos públics. I també, al mateix temps, interlocució amb les Administracions per com transmetre la realitat que estan vivint les dones i exigint els recursos adients.

Les sessions de teletreball són esgotadores, però la il·lusió i la feina feta amb convicció resulta alhora gratificadora.

* * *

I que ens trobem? Unes barreres administratives que persisteixen. Una falta de recursos tant escandalosa que arriben a posar en entredit l’esforç i la bona voluntat tant de les entitats feministes com de les institucions i professionals.

Les persones i institucions més properes queden frenades per mil-i-una disposicions de normes administratives, lleis i mesures polítiques. Sofrim decisions governamentals que per la boca petita defensen actuar davant l’emergència en funció dels recursos i serveis públics generals però, que en molts dels fets, s’adapten als grans interessos privats i parcials de les grans empreses, les farmacèutiques, la sanitat privada i concertada, a les grans fortunes i corporacions, que només entenen el seu benefici i, de tant en tant, l’almoina, la caritat i el compadir-se de les desgracies de la gent treballadora, pobre i immigrada.

Això no es fruit del coronavirus, és quelcom molt més profund i arrelat en la societat i l’ordre de valors morals. Aquesta falta de resposta en l’habitatge, en l’atenció a les cures, en la visió de gènere, a poder reparar amb recursos el mal causat pel maltractament, el masclisme, fa anys que l’estem denunciant.

Les dones i les seves criatures no només necessiten acompanyament emocional i donar-li eines per afrontar la situació, necessiten més credibilitat en l’acompanyament jurídic i una reparació del dany causat amb recursos econòmics per refer la seva vida.

Fa dotze anys de la Llei 5/2008 del dret de les dones a l’erradicació de la violència masclista. En la celebració dels seus 10 anys al Parlament de Catalunya ho dèiem als diputats i diputades: Malgrat els avenços de la llei, la seva implantació no s’està a l’alçada ni de les demandes del moviment feminista en grans mobilitzacions mundials, ni de les demandes de la realitat del nostre dia a dia en atenció i en prevenció i sensibilització.

 

* * *

Les entitats que col·laborem en aquesta lluita per l’erradicació de la violència masclista, tan en atenció com en prevenció, entrem en un circuit pervers. Fem contenció de les llargues llistes d’espera atenent directament a dones, fem acompanyament en els processos de violència, generem metodologies per formació adreçada a les professionals, al sector de l’ensenyament, a tots els àmbits socials, ens adrecem amb èxit a tota la ciutadania per poder transformar i liderar els canvis.

I ho fem de forma precària. Les institucions són gasives en facilitar recursos i en que puguem fer de professionals amb condicions suficients. La interpretació és que el nostre compromís i vocació ens impel·leix a fer-ho doncs les dones, mitja humanitat, ho necessita.

Ens topem amb unes polítiques públiques i unes administracions enquistades en normes i gestió burocràtica, on les dones i les situacions es queden sense cor ni ànima, es redueixen a números i prioritats alienes a la vida, com si no existís cap símptoma de l’emergència feminista.

Molt sovint ens topem en uns models d’educació, atenció i salut, que alimenten els estereotips vigents. La imposició del binomi dona-home que continua el domini dels homes sobre les dones, sustentat pel sistema moral i institucional patriarcal.

Tot i que una part de les polítiques públiques ha reconegut la lluita feminista i les entitats pel dret de les dones, no hem aconseguit la valoració suficient i pràctica, com essencial, del sector que suporta aquesta part de treball social a la que no arriba l’administració al nivell de recursos que requerim.

La concreció te una expressió en la manera de valorar i de formalitzar els recursos públics als que accedim que fan que siguem un sector de treball altament precari.

Cada any la nostra feina en els diferents projectes depèn de les convocatòries que surten des de les diferents administracions. Ja fa anys que estem en crisi, perquè aquestes subvencions o contractes o convenis no financen l’estructura que és necessària per dur a terme els projectes. Tot i ser programes altament provats i necessaris, any rere any es posen en qüestió, alhora que consumeixen una gran gestió administrativa en detriment de la feina de camp per dur-los a terme i a bon fi.

Una mostra és el grau de justificació on es posa més l’accent en la part de la despesa econòmica, amb molts requeriments durant tot l’any, de moltes hores de feina esmerçades per les entitats i per l’administració, que en la part de l’anima del contingut i en la qualitat i utilitat del desenvolupament del projecte.

Els grans recursos administratius que s’esmercen per fer aquestes convocatòries, i tot l’enrevessat procés, podrien girar a ser d’acompanyament a les entitats per aconseguir fer més fàcil i millor el nostre treball.

Una petita idea, es podrien dedicar aquests recursos per cobrar les subvencions puntualment; dificulta que la gran majoria arriben el 4art trimestre de l’any; aniria de perles saber amb més celeritat la seva resolució i que fossin de períodes més llargs per poder planificar les finances. Hi ha moltes entitats que han de demanar crèdits als Bancs per esperar el cobrament de les subvencions, uns interessos que no es permeten que formin part de la subvenció.

Amb la pandèmia del coronavirus, totes aquestes mancances que fa temps estem reclamant s’han posat en ebullició. Les entitats petites que vivim al dia, submergides en aquesta precarietat estructural, sabem que, sense una reacció urgent de polítiques públiques, no podrem resistir el finançament.

* * *

Es necessita saber com aniran les subvencions i/o els contractes d’enguany.

En canvi som lluny d’haver-hi una ràpida resposta de com es presenta el futur. Tot són incerteses. Per totes bandes.

Per a les dones que pateixen violència masclista s’han habilitat respostes telefòniques (1) (2), molt bé, però no es veu per enlloc les solucions efectives. Els diferents departaments de la Generalitat o dels Ajuntaments es van passant les responsabilitats. Des del primer dia hem reclamat un gabinet de crisi amb totes elles i on també puguem estar-hi les que estem a peu de terra.

Ens cal coordinació efectiva i responsabilitat conjunta.

Per a les entitats totes les veus que ens arriben de les administracions són de que aniran amb tanta presa com puguin, però, que a causa del teletreball o de la manca d’infraestructures, el més segur és que encara s’atracin més tots aquests processos burocràtics.

Les administracions diuen a les entitats que no saben d’on treure els recursos per poder augmentar-los en aquest moment d’emergència, mentrestant cada dia que passa empitjora la situació i, tot i que algunes mesures informatives han millorat, no arriben les solucions gaire més enllà de les bones intencions.

Diversos manifestos reclamen una reacció en consonància amb la situació extraordinària que vivim.

Cal que lluny d’aturar-se o ajornar-se, s’agilitzin i es superin els entrebancs burocràtics per la resolució i el pagament de les subvencions i contractacions de totes les administracions públiques. Convé que es faci un ajustament i es facilita flexibilitat en els projectes tenint en compte les necessitats, les metodologies i les despeses estructurals, donada la situació de confinament i de crisi econòmica sense precedents. Ajudes directes i un pla de contingència perquè totes les entitats feministes puguin continuar la seva tasca d’atenció, de prevenció, sensibilització i recerca.

Aquesta crisi ens està donant la raó de tots aquests anys sortint al carrer a demanar que es posi en valor el treball de cures i el sosteniment de la vida. Que s’acabin les violències masclistes, la violència sexual, les discriminacions al món del treball, la precarietat.

Ara que s’ha parat el món, les dones estem a la primera línia en un aclaparador 80 % en les tasques de cura. Ho confirma que hi hagi més dones infectades del coronavirus, no per ser dones sinó per ser majoria en les professions, ara de risc, feminitzades. A la sanitat, a la llar, al treball social, a la neteja, als grup de persones voluntàries. Infermeria, 85% dones; Farmàcia, 70% dones; Neteja, 90% dones; Majoria de metgesses; i caixeres de supermercat, 80%. En tots aquests àmbits cal prendre mesures urgents tenint en compte que altre vegada hi ha un impacte de gènere en aquesta pandèmia. Cal segregar per sexes totes les dades i actuar en conseqüència.

Cal que no es retardi més el pla de mesures urgents respecte l’atur, de l’augment de la pobresa del més del 50% del treball precari o d’economia de supervivència que es que fora de totes les cobertures oficials. Fer efectiva, sense cap tràmit burocràtic, una Renda universal de quarantena o mínim vital compatible amb qualsevol altre renda que pugui arribar a totes les persones en situació  crítica. Regulació automàtica de totes les persones estrangeres per poder accedir aquestes prestacions i assolir tots els drets com a ciutadanes. Agilitzar i mantenir la intervenció integral a les dones en situació de violències masclistes, l’habitatge social immediat i mantenint els recursos previstos pel Pacto de Estado.(3)

* * *

La pandèmia ha posat en evidencia la debilitat del sistema econòmic capitalista i patriarcal. Moltes persones pensen en la tornada a la normalitat, però també comencen a veure que aquesta “normalitat” d’abans del coronavirus és la que ha fet possible aquest desgavell.

La normalitat que acceptava les grans retallades socials en sanitat, ensenyament, que acceptava i instal·lava el treball precari per una gran majoria de la població, que feia més gran la bretxa salarial entre homes i dones, que no té en compte la sostenibilitat del planeta. Aquesta normalitat és la que ha trobat abonat el terreny per estendre el coronavirus i per no tenir suficients recursos per tenir cura de la gent a nivell de tot el Planeta. No hi volem tornar.

La crisi de la bombolla immobiliària al 2008 ja va posar en evidencia que era una crisi sistèmica però encara els poderosos van poder enganyar a la gent i van salvar als bancs que deuen 65.725 milions d’euros públics.

En quest temps una part de la societat si que va reaccionar, per això s’han reforçat els moviments socials, si més no les dones de tot el món s’han començat a rebel·lar i s’alcen a la lluita pels seus drets.

El coronavirus esdevé una crisi del sistema que encara és més catastròfica, precedida de mobilitzacions potents.

Tenim una oportunitat pel canvi.

Des del mateix dia del confinament comença una batalla entre els líders del món, que busquen com aprofitar aquesta crisi per enfortir els seus negocis sostenint el sistema al preu que sigui, i la gent, arran de terra, que busquem com fer un món on la violència vers les dones sigui impensable, on el sector i recursos públics tingui prevalença respecte els privats, els drets universals siguin efectius, on treballar per un Planeta sostenible, on la cura per la vida tingui més importància que els guanys d’uns quants poderosos que exploten a la resta sense miraments.

A les nostres mans, juntes podem caminar en determinació cap aquesta construcció d’un món que posi en valor la cura de les persones, el transformi i acabi amb el patriarcat de fa quatre i mig milions d’anys.

 

https://www.pensem.cat/noticia/92/deu/apunts/sobre/impacte/genere/coronavirus&rlc=portadasotaamplia

https://www.unwomen.org/en/news/stories/2020/3/news-womens-needs-and-leadership-in-covid-19-response

https://www.ccoo.cat/noticia/229111/ccoo-reclama-mesures-addicionals-que-complementin-a-les-que-ja-han-pres-els-governs-i-que-seran-insuficients-per-salvar-llocs-de-treball-i-la-capacitat-economica-de-moltes-persones#.XnswXohKhaS

https://www.elcritic.cat/mes/legitima-defensa/guia-dautodefensa-laboral-en-temps-del-coronavirus-52631

http://premsa.cambrabcn.org/content/lodee-fa-un-analisi-de-la-crisi-en-clau-de-genere-i-reclama-un-reconeixement-social-i-economic-de-les-persones-que-treballen-a-primera-linia-el-65-de-les-quals-son-dones-i-una-participacio/

  1. http://dones.gencat.cat/ca/inici
  2. https://ajuntament.barcelona.cat/bcnantimasclista/ca
  3. http://www.violenciadegenere.org/actualitat/la-violencia-masclista-no-satura-davant-del-covid-19

Comparteixo